La Naja Naja i en Mayur

*Text de presentació del llibret Nits 2015

“La veritable amistat és com la fosforescència, resplendeix més quan tot s’ha enfosquit.”
Rabindranath Tagore, filòsof indi


Explica la llegenda que, a la regió de Chandigarh, al Panjab indi, hi vivien dos animals. Eren la Naja Naja, la cobra índia, respectada i temuda a parts iguals, i en Mayur, un paó blau, iconografia de l’hinduisme. El seu objectiu comú era seduir i deixar bocabadat el públic amb les seves habilitats. La Naja Naja, amb una mirada penetrant i uns moviments hipnòtics, executava complicats números en què l’acció, el risc i fins i tot el terror esdevenien protagonistes. En Mayur, amb la seva llarga cua de colors vius, atreia a tothom amb l’elegància, la tendresa i les emocions que arranquen alguna llàgrima.

S’acostava el Dwali i tots dos volien demostrar el seu poder de seducció, així que es van reptar en una competició. Es van citar en el concorregut centre de la població de Zirakpur i allà van desplegar, un a cada punta de carrer, les seves habilitats. La Naja Naja entrava i sortia del cistell amb una rapidesa increïble, mentre que en Mayur desplegava el seu ventall de colors i dansava subtilment. Els vilatans no sabien cap on mirar; quan estaven encantats amb una de les piruetes de la cobra, el paó blau els sorprenia amb una simfonia calidoscòpica. Quan la competició va arribar al seu punt més àlgid va aparèixer Kâmadhenu, la vaca, i el món es va aturar. Va demanar a la Naja Naja i en Mayur que s’hi acostessin i els va preguntar per què competien. Tots dos volien meravellar el públic, però, competint d’aquella manera, el dividien i tots dos hi sortien perdent. Els va fer posar de costat i els va animar a actuar a la vegada, junts, i amb certa coordinació. El públic també es va ajuntar. L’espectacle i la recepció van ser un èxit. La vaca va marxar somrient, i tothom li feia reverències.

A partir d’aquell dia, la Naja Naja i en Mayur van fascinar els assistents amb tots els gèneres de les seves disciplines. Qualsevol manifestació artística hi tenia cabuda i la gent reia, plorava, cridava, exclamaven sorpresos, i això enfortia la seva amistat.

Explica la llegenda que la cobra índia i el paó blau van segellar un lligam que perduraria per sempre més i que, durant les nits d’estiu, se’ls pot veure en pobles i viles, amb tota la gent reunida al seu voltant, vivint una festa coral.

A les Nits ens agraden molt les llegendes.

Associació Nits de Cinema Oriental